ajuda oficial al desenvolupament

Nen desnotrit al Sudan © Adrian Arbib

El món no progressa- Si esteu buscant solucions als problemes del món, sapigueu que l'Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD) no és la solució. Malgrat els milers de milions de dòlars que s'han donat a països en desenvolupament en els últims 50 anys, una quarta part de la població mundial viu encara en el que les Nacions Unides qualifiquen com a pobresa extrema. A molts indrets del món, la situació fins i tot està empitjorant: segons les taxes de creixement actuals, molts països africans trigaran 40 anys a recuperar la renda que tenien els anys 70.

Pèrdues netes- Per què no serveixen de res els 57.000 milions de dòlars que el món desenvolupat inverteix anualment en Ajut Oficial? En primer lloc, aquestes sumes, tot i que són considerables, no són suficients per alleujar els enormes desequilibris de l'ordre econòmic mundial, en el qual les matèries primeres exportades des dels països en desenvolupament han perdut en els últims 15 anys més del 50% del seu valor comercial. En segon lloc, per cada dòlar d'aquest ajut, els bancs se'n queden tres en concepte de pagaments d'interessos del deute extern del Tercer Món, per la qual cosa els països pobres acaben pagant als rics fins i tot més del que reben. Moltes vegades, el mateix ajut del país donant passa directament al Banc Mundial o a l'FMI en pagaments per endeutament i deixa els països empobrits sense mitjans per construir les seves pròpies economies o invertir en despesa social per a la seva població.

Trencar el cercle- L'Ajut al Desenvolupament pot contribuir a trencar el cercle de la pobresa en l'àmbit local i afavorir la generació de capacitats i les infrastructures necessàries per aconseguir un desenvolupament real. Institucions de microcrèdits com el Grameen Bank (conegut com a Banc dels Pobres i impulsat per Muhammad Yunus) ofereixen als marginats una oportunitat real d'allunyar-se de la pobresa a través de les seves pròpies iniciatives. Així mateix, és necessari formar les comunitats locals, tant les generacions futures com les presents. Només si es tenen clars els objectius de l'ajut i aquest és administrat adequadament, l'assistència al desenvolupament pot donar suport a iniciatives de base, particularment importants quan es redueixen els programes estatals de suport més tradicionals per satisfer donants internacionals com l'FMI.

Arma política- Però, desgraciadament, la major part de l'Ajut Oficial al Desenvolupament s'ha utilitzat amb finalitats molt més egoistes. D'una banda, continua sent un instrument significatiu de la política d'afers estrangers i comercial d'un país. Israel rep més ajut per persona que qualsevol altre país, malgrat ser una de les 25 nacions més riques del món. L'AOD també pot ser una arma política útil, com quan Estats Units va condonar a Egipte un deute de 7.000 milions de dòlars pel seu suport a la Guerra del Golf del 1991. Així mateix, l'ajut lligat ha estat utilitzat per resoldre problemes econòmics domèstics: el 1986, el Govern britànic va forçar l'Índia a acceptar 21 helicòpters Westland W-30 per la recerca de petroli prop de la costa, restant 65 milions de lliures al pressupost d'ajut britànic. Això va salvar la companyia Westland però no l'Índia, que va acabar venent els helicòpters com a ferralla a una empresa britànica.

Espanya també incompleix els seus compromisos- Tot i que els països empobrits apareixen freqüentment en els discursos globals, no semblen trobar un espai real en les agendes polítiques mundials. Més enllà dels acords per reduir la pobresa al món -la proposta 20:20 de la Cimera Mundial de Desenvolupament Social del 1995, o l'objectiu de donar el famós 0,7% de l'OCDE i les Nacions Unides, entre d'altres-, la tendència dels governs dels països industrialitzats al llarg de les dues últimes dècades s'ha dirigit a reduir la seva AOD. Malgrat el boom econòmic dels anys 80 i 90, l'ajuda ha caigut un 20%. El govern espanyol no s'ha desmarcat d'aquesta actuació. Segons l'estimació d'Intermón Oxfam, el percentatge d'AOD sobre el PNB pel 2000 va ser de tan sols del 0,20%, davant el 0,23% del 1999, traduït en uns 20.000 milions de pessetes menys. Fins ara, Espanya havia seguit el compromís assumit amb el Pla Director de Cooperació d'incrementar gradualment l'ajut fins a arribar als 300.000 milions el 2004; però aquesta és la quantitat més baixa d'AOD aportada des del 1990. Què passarà a partir d'ara? Quan s'arribarà al 0,7%?

Espanya, cada cop pitjor?- Espanya és, d'altra banda, el país de l'OCDE amb un percentatge més elevat d'ajuda lligada o vinculada a interessos comercials propis: els denominats crèdits FAD, que tan poc ajuden els països en desenvolupament i que, en canvi, sí que impulsen l'expansió comercial de les empreses espanyoles. Aquest fet, juntament amb la necessitat de l'AECI de replantejar-se les condicions de concesió de microcrèdits (que s'han desvirtuat, entre altres raons, per les condicions per a la devolució), les deficiències en ajut humanitari i d'emergència -molt perceptible per a la opinió pública, però insuficient en objectius a mig i llarg termini- i la polèmica de la cada vegada més freqüent intervenció de l'Exèrcit en aquestes campanyes, donen les claus de l'Ajut Oficial a l'Estat espanyol. El Pla Director de Cooperació, principal instrument estratègic de la cooperació a l'Estat espanyol, que havia de desenvolupar la Llei de Cooperació del 1998, es va considerar una reculada per part de les ongs, entre altres motius per la insuficiència pressupostària, l'orientació comercial i la insistència a mantenir comportaments perjudicials com els crèdits FAD, o la vinculació de l'ajuda a interessos econòmics, culturals i estratègics d'Espanya. L'únic sector que realment comença a mostrar canvis és la cooperació de Comunitats Autònomes i Ajuntaments, que creix i millora de forma continuada: comunitats com el País Basc, Navarra i Balears, o ciutats com Valladolid, Gijón, Madrid, Lleida o Pamplona van destinar el 2000 el 0,7% del seu pressupost a l'AOD.

La fal·làcia de Monterrey- Les tendències internacionals en AOD es van poder veure clarament exemplificades el març del 2002. La Conferència sobre Finançament per al Desenvolupament celebrada a la ciutat mexicana de Monterrey havia de dilucidar la manera d'arribar als Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni fixats per les Nacions Unides per al 2015 -entre els quals destaquen la reducció a la meitat del nombre de persones que passen gana i que avui dia viuen amb tan sols un dòlar al dia, i l'educació bàsica universal. No obstant, abans del seu començament, ja se sabia que la cimera fracassaria. Els dies previs a la conferència, diferents països i institucions van fer declaracions que marcarien el to del "Consens de Monterrey", el document que havien acordat prèviament que signarien l'últim dia de la Conferència, i que no podia ser modificat durant el seu transcurs -una mostra clara del menyspreu cap a les opinions del que haguessin de dir els grups de la societat civil, convidats de pedra de la cimera-. El Banc Mundial i l'ONU van declarar la necessitat de doblar l'ajuda dels països rics durant els pròxims cinc anys per aconseguir complir els reptes del Mil·lenni. Estats Units, que esperava les crítiques d'altres països (és el país del món que menys ajuda oficial dóna comparativament, ja que encara que la xifra donada és d'11.000 milions de dòlars, això suposa tan sols un 0.1% del seu PNB), s'hi va avançar amb la promesa un increment de 5.000 milions de dòlars durant tres anys a partir del 2004, això sí, amb condicions: que els països als quals arriba l'ajuda portin a terme reformes polítiques, econòmiques i legals, unes condicions vagues que podria dur a interpretacions subjectives. La UE, per la seva banda, va acordar afegir 6.000 milions més entre els seus membres per al 2006. A més, Noruega, Dinamarca, Suècia, Luxemburg i Holanda, els cinc països del món que dediquen una major part del seu pressupost a l'ajuda oficial, van emetre un comunicat en què recordaven als participants de la cimera que havien de fer tot el possible per aconseguir complir el calendari dels objectius del Mil·lenni. Les Conferències es van desenvolupar segons el previst, i el Consens de Monterrey es va mostrar superficial i centrat en l'ajuda, sobretot perquè no es va arribar a cap solució per al deute o per a la reforma del comerç i els sistemes financers internacionals. Les grans divergències en els discursos, i les promeses fetes, que no es van veure reflectides en el consens final, només duen a una conclusió: el món encara no disposa d'una coalició global per la lluita contra la pobresa.

¿La fi de l'AOD?- Davant els fracassos que s'han produït mundialment, potser no hauríem de perdre la son amb la dramàtica caiguda en els nivells d'ajuda. És més, s'han alçat algunes veus a favor del final de l'ajuda, per considerar que no fa més que bloquejar els països en un cercle de dependència del qual no poden escapar. Però més enllà dels abusos, és important recordar els assoliments de l'Ajuda al Desenvolupament, quan ha permès als pobles assegurar-se drets bàsics i altres valors. Una bona ajuda pot trencar el cercle de dependència: depèn també de com la utilitzin els països donants.


Aquesta guia ha estat elaborada per Patricia Estévez, periodista especialitzada en noves tecnologies i solidaritat, i és una traducció adaptada i actualitzada de l'article original en anglès de John Hilary que acompanya la guia de l'Ajuda de l'edició internacional de OneWorld.

ÚLTIMA ACTUALITZACIÓ: GENER 2003