for spiders only OneWorld en català > guies temàtiques:Banc Mundial i FMI skip to main content
Logo_Anar a la home de OneWorld.net
buscar
PORTADA QUI SOM? ZONA ONG EDICIONS VERSIÓ EN CASTELLÀ
14 Maig 2008
Una iniciativa de:


RSS Feed

Banc Mundial i FMI


"Parlant en termes econòmics, ara som més dependents de les potències excolonials que mai. El Banc Mundial i el FMI representen el paper que les colònies van tenir en el passat".
Martin Khor, Third World Network


 Seu de l'FMI a Washington
Seu de l'FMI a Washington © Radio Netherlands

Origen comú però objectius diferents- El 1944 les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial van crear a Bretton Woods noves institucions econòmiques per ordenar un sistema en una profunda crisi des de la Gran Depressió dels anys 30 i agreujat en aquell moment pel conflicte bèl·lic. D'allà van néixer el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Aquests organismes funcionen de manera independent i, malgrat les seves similituds i l'origen comú, són, de fet, dues institucions diferents amb objectius ostensiblement diferents.

Negocis i pobresa- L'FMI es va constituir per resoldre els problemes econòmics globals que van contribuir a la Gran Depressió dels anys trenta, i la seva principal preocupació és encara la salut del comerç mundial i dels sistemes financers. El Banc Mundial, per la seva banda, és formalment una organització de desenvolupament. Es va crear per finançar la reconstrucció econòmica posterior a la guerra i ràpidament es va convertir en un important prestador per als països en desenvolupament, amb capacitat per proporcionar assistència tècnica en l'ús de fons prestats. Fins el 1990 el Banc Mundial no va declarar que la reducció de la pobresa és un dels seus objectius prioritaris.

Del dit al fet- Curiosament, i malgrat tenir objectius radicalment diferents, l'FMI i el Banc Mundial comparteixen el mateix projecte per aconseguir els seus objectius: un model basat en el model de lliure comerç, inversions sense restricció, o la preferència de l'empresa privada per damunt del sector públic. Sense cap mena de dubte, aquesta és una bona agenda per a les finances globals i les transnacionals, però òbviament no ho és per aconseguir una solució global a la pobresa del món. Rera la retòrica de la reducció de la pobresa, en els últims anys es constata que l'FMI i el Banc Mundial segueixen sent potents instruments per imposar el model neoliberal arreu del planeta.

Plutocràcies- No és, doncs, cap coincidència que el Banc Mundial i l'FMI es gestionin com una plutocràcia, en la qual els països tenen dret de vot en proporció a les contribucions que paguen: té més poder qui aporta més fons. Totes dues estan controlades exclusivament pels països rics del Nord, impulsors i beneficiaris del model neoliberal. Així, els 24 països de l’OCDE controlen més de les dues terceres parts dels vots del BM. Només els Estats Units controlen el 19'6% de la capacitat de decisió de la institució.

Funcionament- El Banc Mundial té com a activitat principal la concessió de crèdits als governs i es converteix d'aquesta manera en font de finançament per al desenvolupament dels països empobrits. Però per aconseguir accés als crèdits del Banc Mundial, un país ha de comprometre's a seguir polítiques econòmiques dissenyades per l'FMI: programes d'estabilització i d'ajust estructural socialment molt traumàtics que posen la macroeconomia per damunt de les persones i que beneficien les grans empreses transnacionals. Els responsables d'aquestes polítiques creuen que aquest creixement econòmic portarà per sí mateix el desenvolupament i la superació de la pobresa. La realitat, per ara, és ben diferent.

Temps de crítiques i de reformes- Des de la cimera de la Organització Mundial del Comerç de Seattle el 1999, la societat civil ha reclamat una profunda i radical reforma d'aquestes dues institucions, per fer-les més democràtiques, transparents i socialment responsables, davant dels països i sectors que pateixen les seves dures polítiques econòmiques. Un exemple de la perversitat del sistema el trobem en el sistema creditici: els crèdits del Banc Mundial són gairebé l'única font d'ingressos dels programes d'educació dels països més pobres. Però el fet que aquests països es vegin obligats a seguir la recepta neoliberal imposada per l'FMI i el BM els obliga a retallar aquests pressupostos d'educació per, per exemple, pagar l'enorme deute que contrauen.

L'informe Meltzer- El febrer de 2000, una comissió internacional va realitzar un informe d'assessorament per a les institucions financeres internacionals. Les conclusions van ser demolidores: les dades de l'informe van detectar que el 80% dels recursos del Banc Mundial no es destinaven als països més pobres. L'informe també constatava la continuïtat de projectes amb conseqüències socials i ecològiques desastroses.

Vendre la moto- Quan a finals dels vuitanta els alts funcionaris de l'FMI i del BM van aconseguir vendre la moto de les polítiques neoliberals a les nacions acabades de sortir del socialisme real o de greus situacions de conflicte, ningú no creia que els diners dels préstecs anirien a la butxaca d'uns pocs, i que no només no aconseguirien eliminar el deute, sinó que l'incrementarien. Mentre que la desigualtat global (en termes de distribució de la renda) està augmentant, mentre es propugna la doble moral de liberalisme per als països pobres i proteccionisme per als rics, un important nombre de lobbies, ONG i grups de pressió reclamen una democràcia més participativa que s'enfronti a la cultura del poder i a l'acumulació d'una minoria. D’aquesta manera, sorgeixen els anomenats moviments antiglobalització, avui també denominats alterglobalitzadors.

Creixen les crítiques- Poc a poc, es perfila el sorgiment d’un sector creixent de la ciutadania que no ha perdut el sentit crític, ni es resigna al pessimisme. Les protestes que segueixen el calendari dels organismes econòmics internacionals, com l'FMI i el BM, però ara també de l’OCDE, el G-8, l’OMC, o fins i tot la Unió Europea són cada vegada més significatives. Són noms ja associats a les protestes i també, lamentablement, a episodis violents: Washington, Praga, Gènova... Les grans mesures de seguretat, l'enorme desplegament policial de cada cimera internacional no sembla més que demostrar el temor al debat, l'intent d'exclusió d'alternatives i el desig de continuar solucionant retòricament les greus mancances democràtiques d’aquests organismes (Estats Units és l’únic país amb dret a vet a l’FMI), que s’han assignat unes creixents atribucions polítiques favorables als interessos dels països desenvolupats i de les empreses transnacionals.

Un context poc encoratjador- En qualsevol cas, i malgrat aquesta realitat, fins el 2001 totes dues institucions van canviar el to dels seus missatges i van iniciar una nova retòrica en una línia teòricament més sensible a les crítiques de la societat civil, i als discursos políticament correctes. Enmig d’un debat sobre si aquest era un gir calculat o si es tractava del primer pas per un canvi d’enfocament real, va arribar l’11S. Els atemptats de l’11 de setembre van posar novament la lluita contra la pobresa fora de les agendes polítiques. Avui, en línies generals, aquest nou escenari sorgit el 2001 es manté, donant prioritat absoluta a les polítiques de defensa i seguretat, i desatenent els accents més socials. Novament, els països pobres són els que surten més mal parats d’aquesta situació de crisi.

Pressions per a un canvi- Mentrestant, la societat civil es reuneix en cites com el Fòrum Social Mundial de Porto Alegre, erigit com a nou centre de propostes alternatives al poder global representat pel Fòrum Econòmic Mundial de Davos. Milers de persones amb inquietuds similars, amb l'objectiu d'unir esforços i coordinar-se per actuar conjuntament, han presentat les seves alternatives reclamant a fi d’un liberalisme dogmàtic, amb greus efectes socials. La crisi a Argentina ha estat un nou exemple de les polèmiques fórmules de l’FMI. Polítiques que s’apliquen amb el motlle neoliberal, siguin quines siguin les condicions dels països prestataris. En canvi, en el cas dels països rics, inclosos els Estats Units, se segueix confiant en el sector públic com a eina fonamental per sortir de la crisi. Així les coses, les darreres crisis econòmiques internacionals no han alimentat l’autocrítica del Fons Monetari, però sí les protestes externes. El Fòrum Social de París, celebrat el novembre de 2003 ha estat l’últim exemple d’aquesta força mobilitzadora que defensa que un altre món és possible.



Aquesta guia ha estat elaborada per Patrícia Estévez, periodista especialitzada en Noves Tecnologies i Solidaritat, i ha estat actualitzada per Jesús Barcos, periodista especialitzat en Cooperació per al Desenvolupament.

ÚLTIMA ACTUALITZACIÓ: DESEMBRE 2003

GUIES RELACIONADES 

 OMC

 Deute extern

 Globalització



 
Altres llocs de OneWorld
 
Contactar