AMI
"L'AMI alimentarà la carrera en què els governs, en particular els dels països en desenvolupament, abandonaran les seves promeses sobre educació, salut, serveis socials i protecció mediambiental en la lluita per atraure inversions."
Notícies del World Development Movement
|
||
Què és l'AMI?- L'Acord Multilateral sobre Inversions (AMI) és el nom del tractat comercial que va pretendre dotar les empreses de més drets i menys deures quan invertissin a l'estranger. L'acord es va estar negociant fins l'octubre del 1998 i havia de ser adoptat per l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i per l' Organització Mundial del Comerç (OMC) i convertir-se així en el marc estàndard internacional sobre inversions. Amb tot, les negociacions es van paralitzar per les protestes mundials contra l'AMI el 1998. En qualsevol cas, es va tractar d’alguna cosa més que una declaració d’intencions, que es podria reprendre de manera més o menys velada tant bon punt es doni un context més propici. Carta lliure per a les corporacions- La majoria dels països acullen les inversions estrangeres de bon grat. Tanmateix, l'AMI no se centra precisament de la quantitat d'inversions, sinó que va més enllà i suposa més aviat un reequilibri de poder entre governs i corporacions. Fins ara, els governs han pogut controlar quines inversions permeten als seus països i també han estat capaços de dictar els termes dels contractes per a companyies estrangeres (quants llocs de treball coberts per la població local han de crear, on s'han d'establir, o quina proporció de materials procedents de recursos locals han d'utilitzar, etc.) De la mateixa manera, les autoritats locals han pogut defensar altres principis bàsics a l’hora de concedir els contractes, assegurant-se, per exemple, que segueixen les propostes de l'Agenda 21 de sostenibilitat o que recolzen les pròpies economies locals. Amb l'AMI, els governs perdrien qualsevol tipus de dret a condicionar contractes d'inversió estrangera basant-se en clàusules d'aquesta mena. Les empreses tindrien camp lliure per buscar el benefici per damunt de qualsevol altra premissa. Drets sense responsabilitats- La immensa majoria dels inversors estrangers són companyies transnacionals, i el 85% de les inversions que realitzen són fusions o compres de companyies locals. Mentre que les transnacionals van guanyant accés a nous mercats sense regulació, sobre els negocis locals més petits hi recau l'amenaça de ser literalment escombrats. Al mateix temps, els treballadors han de fer front a una pressió més gran per acceptar sous més baixos i pitjors condicions de contracte: aquests drets addicionals que l'AMI ofereix als inversors no estan equilibrats amb responsabilitats afegides per la seva banda, ja siguin sobre drets laborals o sobre protecció mediambiental. Una amenaça per al desenvolupament- Els països en desenvolupament, les indústries dels quals estan essent les primeres de patir la competència sense control de les transnacionals, van manifestar la seva preocupació pels possibles efectes de l'AMI. Molts governs del Sud es van resistir al tractat, perquè hi van veure un retorn directe al colonialisme. Tot i que, de fet, l'AMI amenaça les comunitats locals de tots els països del món, perquè atorga a les transnacionals el dret de penetrar a qualsevol sector (inclosos els mitjans de comunicació). I encara més: l'AMI concedeix als inversors el dret de demandar els governs que intenten protegir les seves indústries locals, mentre que els esmentats organismes nacionals no disposen al seu torn del dret a denunciar aquests inversors. La doble moral, amb categoria de llei. Risc de fractura- A part del que ja hem apuntat, no s’ha d’oblidar que la gran majoria de les inversions es concentren en països de renda mitjana, no als més pobres. Els riscos no ja de perpetuar la pobresa, sinó d’augmentar-la són evidents. Sota aquesta premissa, més de 600 ONG de 67 països diferents es van unir el 1998 per oposar-se a l’AMI. Encara avui, aquestes organitzacions afirmen que l'acord convertiria en irrellevant el vot democràtic, crearia un nou món dividit entre “superciutadans” i subempleats, alliberant les corporacions de les obligacions amb els treballadors i el medi ambient. En definitiva, no resulta exagerat afirmar que l’AMI va suposar i suposa un desafiament per a la democràcia en tots els països del món. L’octubre de 1998 l’OCDE va posar fi als intents de negociar el tractat, davant dels moviments de resistència de la societat civil a escala mundial. Va ser una primera demostració del poder de la ciutadania i de la importància d'Internet, ja que el secretisme de les negociacions va quedar trucant en filtrar-se a aquest mitjà els borradors del text.Han passat cinc anys i, tanmateix, molts països industrialitzats estan intentant que es reprenguin les negociacions en el marc de l'OMC, que era el seu objectiu inicial. Els opositors al tractat van guanyar el 1998 una batalla important, però l’AMI encara és una amenaça. Aquesta guia ha estat elaborada per Patrícia Estévez, periodista especialitzada en Noves Tecnologies i Solidaritat, i ha estat actualitzada per Jesús Barcos, periodista especialitzat en Cooperació per al Desenvolupament. ÚLTIMA ACTUALITZACIÓ: DESEMBRE 2003 |


