for spiders only OneWorld en català > guies temàtiques:OMC skip to main content
Logo_Anar a la home de OneWorld.net
buscar
PORTADA QUI SOM? ZONA ONG EDICIONS VERSIÓ EN CASTELLÀ
15 Maig 2008
Una iniciativa de:


RSS Feed

OMC


Què pretén l’OMC?- L'Organització Mundial del Comerç (OMC) és l'organisme internacional que s'ocupa de les normes del comerç entre els països, és a dir, de la legislació del comerç internacional. El seu principal objectiu és "ajudar a que les corrents comercials circulin amb la màxima llibertat possible" (OMC, 2001). És a dir, tracta d'eliminar les barreres al lliurecanvi que els estats han anat creant al llarg dels anys per protegir les seves economies i, en definitiva, la seguretat econòmica dels seus ciutadans i ciutadanes, amb l'objectiu final d'assolir un sistema de lliure comerç mundial.

Els acords de l’OMC- El funcionament de l'OMC es basa en la negociació i signatura d'un seguit d'Acords que constitueixen contractes irreversibles entre els països membres (146 països, que actualment efectuen més del 90% del comerç mundial) i que els obliguen a mantenir les seves polítiques comercials dins dels límits convinguts. En aquests moments, els acords de l'OMC s'agrupen en tres grans blocs: l’Acord General d'Aranzels de Duanes i Comerç o GATT sobre lliure comerç de mercaderies; l’Acord General de Comerç de ServeisAGCS/GATS, sobre la liberalització dels serveis; i l’ Acord sobre aspectes dels Drets de la Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç ADPIC/TRIPS sobre el comerç en relació als drets de propietat intel·lectual.

Una nova organització que ve de lluny- L'Organització Mundial del Comerç no es va crear oficialment fins al 1995. L’OMC té però els seus orígens en l’acord del GATT (General Agreement on Tariffs and Trade - Acord General sobre Aranzels d'Aduanes i Comerç). El GATT va veure la llum l'any 1947, després de més de dos anys de discussions i de l'intent fallit sorgit de la conferència de Bretton Woods (1944) de crear una Organització Internacional del Comerç (OIC). Després de gairebé mig segle d’existència i negociacions el GATT, a través del qual s’havien reduït significativament els aranzels sobre el comerç de mercaderies, s’havia quedat petit. A través de les negociacions de la Ronda d’Uruguai (que va durar 7 anys i mig) es van anar posant les bases de l’OMC, que regularia el comerç, no només de les mercaderies, sinó també de l’agricultura, els serveis, la propietat intel·lectual, etc.

Capacitat sancionadora- L'OMC és l'únic dels organismes multilaterals amb capacitat reconeguda per sancionar els països membres per l'incompliment de les seves regles. Ho fa a través de l’Òrgan de Solució de Diferències (OSD) i els seus Panells d’Experts. Aquests Pannells d’Experts actuen com un tribunal quan un país o grup de països membres denuncien un altre país per incomplir algun acord de l’OMC. Les resolucions del Pannell d’Experts són vinculants i poden derivar en sancions comercials. L'OMC ha estat sovint acusada d'aplicar les seves sancions de forma desigual, tractant amb rigidesa els països de la perifèria, mentre es renta la cara a les potències econòmiques del centre. De fet, no en poques ocasions, ha resultat que els experts del Pannell de l’OSD no són altres que directius de destacades empreses transnacionals.

Una institució (no) democràtica- L'OMC, a diferència d'altres organismes multilaterals com el Banc Mundial o el FMI, funciona sota la màxima d'un país, un vot. Les decisions es prenen per consens: qualsevol acord que s’assoleixi en les negociacions ha de ser mitjançant el consens “explícit” de totes les parts, de manera que qualsevol país pot, en teoria, bloquejar un acord. Tot i l’aparença democràtica d’aquest procés de presa de decisions, al voltant del mateix es despleguen un seguit de mecanismes i pressions que converteixen l’OMC en una institució totalment anti-democràtica.

Com es produeixen els acords de l’OMC?– L’OMC, al igual que el GATT, funciona a través de Rondes de Negociació. En cada Ronda es plantegen tot un seguit de sectors i subsectors a liberalitzar, així com altres qüestions de funcionament i implementació dels acords. Al llarg de les diferents Rondes (que acostumen a durar anys), l’OMC convoca el que anomena Conferències Ministerials, on es prenen efectivament els acords. Entre Conferència i Conferència es realitzen reunions de treball de les diverses comissions que van llimant les diferències sobre els temes que calnegociar. Al llarg de la història del GATT hi ha hagut 8 Rondes de Negociació, i actualment estem en mig de la primera Ronda de Negociacions des de que es va crear l’OMC, la cínicament anomenada “Ronda del Desenvolupament”. Aquesta Ronda va ser iniciada a la Conferència Ministerial de Doha, al 2001, i teòricament hauria de finalitzar l’1 de gener de 2005.

Estratègies de negociació– Els països del Sud han denunciat repetidament les irregularitats en els processos de negociació en el si de l’OMC. Mantenir posicions extremes fins al darrer moment per aconseguir acords intermitjos, negociar en petits grups de països marginant els països menys “importants” (“sala verda”), oferir beneficiosos acords bilaterals a certs països perquè acceptin un acord més global, pressions, coercions, amenaces... Són totes estratègies comuns en les negociacions en el si de l’OMC. La relació desigual entre els països rics i la majoria de països empobrits és un factor determinant en aquest tipus de negociacions. Cap país empobrit està en disposició de fer front unilateralment a un bloqueig de les negociacions. Cada país té almenys un punt vulnerable en la seva relació amb els EEUU, UE i/o Japó. Pot ser en exportacions, ajuda, deute, préstecs del FMI... Tal i com van demostrar els països del Sud a la darrera Confèrencia Ministerial de Cancún amb la creació del G23, l’única manera de contrarestar aquest tipus d’estratègia és fer-hi front units.

L’elaboració de propostes- Un exemple de la irregularitat en el funcionament de l’OMC és la forma com es produeixen els documents que s’han d’aprovar en les Conferències Ministerials o per les comissions de treball, inclosa la proposta de declaració final de la Conferència Ministeral. Aquests documents haurien de ser produïts entre els representants de tots els membres, en comissions. Darrerament sembla ser que són els caps o moderadors de les diferents comissions els que elaboren les propostes, de manera que mentre simplement haurien de facilitar les negociacions entre membres, les “interpreten” i presenten la seva versió... que casualment acostuma a coincidir amb la que afavoreix els països rics. A més, aquests documents no sempre s’elaboren amb el temps suficient per estudiar-los i avaluar-los, sobretot per aquells països amb menys recursos que compten amb menys tècnics a la seva disposició. A la darrera Conferència Ministerial de Cancún, la proposta de la declaració final va ser lliurada als delegats només 30 hores abans de l’hora límit per arribar a un acord. “Un document que cobreix les regulacions sobre el comerç mundial sobre béns i serveis és distribuït a contrarellotge, ignorant les reclamacions de moltes nacions del Sud i en un clima de pressió. Les delegacions van estar discutint fins altes hores de la matinada. Aquesta és una forma de funcionar que ni tan sols es veu en una associació veïnal o parroquial, però que és usual dins de l’OMC: així es porten els assumptes del comerç global” (Eduardo Gudynas, Desarrollo, Economía, Ecología y Equidad América Latina, 15/09/03).

La famosa “sala verda”- Un dels mecanismes més criticats són les anomenades negociacions "de sala verda" ("green room"), un sistema de reunions informals establertes durant la Ronda d'Uruguai, anomenades així pel color de l’habitació on es realitzaven. En aquestes reunions un nombre reduït de països amb interès en el tema que es negociarà es trobaven per arribar a un acord que, més tard, havia de ser ratificat per consens per tots els països membres (entre els quals n'hi ha molts que no han estat convidats a les reunions). Aquest mecanisme es va repetir a Seattle, i va ser un dels motius més importants del fracàs de la Conferència, ja que els països africans i d'altres de la perifèria es van plantar davant d'aquesta situació i es van negar a ratificar la declaració final (en la negociació de la qual no havien participat, ja que havien estat marginats de les negociacions "de la sala verda" durant tota la Conferència). L’’OMC té una tendència fora del que és normal a les reunions informals off the record, ja que aquest mecanisme s’ha tornat a repetir a Doha i Cancun.

Entre l’assessorament de les grans ONG i la pressió dels lobbies empresarials– A la cimera de Cancun, alguns representants dels països del Nord van expressar les seves reticències a la presència de membres de la societat civil en la seu de les negociacions. Algunes grans ONGs internacionals han adoptat un influent paper d’assessorament als països del sud, sobretot als africans, ajudant-los a analitzar els documents de les negociacions o a preparar les seves intervencions, i això ho ha estat gaire ben rebut pels representants d’alguns països rics. Per exemple, la ministra britànica d’agricultura, Margaret Becket, no va dubtar d’ acusar les ONG d’“omplir el cap dels països pobres d’ocells” (El País, 15-09-03). Però els membres d’ONG i moviments socials no són els únics “observadors” teòricament externs al procés de negociació que es deixen caure per les cimeres de l’OMC. A Cancun es van donar cita més d’un miler de membres de lobbies industrials i agrícoles, principalment dels EUA i la UE, representant els interessos d’uns 125 grups empresarials. No és d’estranyar doncs que des de diferents moviments de la societat civil com Via Campesina es denunciï que “els acords agrícoles són més fruit de les pressions de Cargyl que de les negociacions entre els països membres, així com els acords sobre patents de llavors són guiats directament pels directius de Monsanto”.

Què va passar a Cancun?– A Cancun els diferents països membres de l’OMC arribaven amb una difícil agenda de negociacions, amb amplis desacords entre els representants dels països del Nord i del Sud en els àmbits d’agricultura i inversions, amb les negociacions sobre liberalització de serveis molt retardades i amb un enganyós acord sobre medicaments pres setmanes abans de la Conferència. Molts vaticinaven un fracàs de la reunió de Cancun i la possibilitat que la ronda de negociacions s’hagués d’ampliar uns quants anys més. Un cop iniciada la reunió, de seguida es va veure que la clau de les negociacions estarien en el tema de l’agricultura. Des de l’inici es va formar el G23, encapçalat per Brasil, Xina, Índia i Sud Àfrica i format per països llatinoamericans, africans i asiàtics, que es presentava per negociar en bloc els temes agrícoles. Els negociadors europeus i nord-americans esperaven que la unitat del G23 es trencaria abans que s’acabés la reunió, però no va ser així i el G23, juntament amb les coalicions de països africans i d’altres països del Sud, van plantar cara a les dues grans potències econòmiques. Amb els dies les posicions sobre agricultura s'havien apropat, però l'acord semblava encara lluny. La resta de temes que es preveia negociar quedaven en un segon pla.

La proposta de declaració ministerial, per la sorpresa de molts i degut a les pressions de la UE, incloïa el tema de les “garanties a la competència i inversions de les empreses”, tot i que més de 60 membres (dels 148 que té l’OMC) s’hi havien oposat frontalment. Els avenços en les negociacions sobre agricultura que recollia el text encara estaven molt lluny de les pretensions del G23 (que reclamaven l’eliminació total dels subsidis a l’exportació i un calendari per la liberalització total del mercat agrícola als EUA i a la UE). Els EUA i la UE consideraven que ja s’havien fet suficients concessions (sobre tot amb el tema de les subvencions al cotó). Ningú estava satisfet amb els resultats, de manera que no hi va haver acord i les negociacions van quedar definitivament aturades a poques hores que s’acabés el termini per finalitzar la Conferència.

Els països del Sud, amb el G23 al capdavant, preferien anar-se’n sense acord que acceptar les rampoines que els oferien els EUA, la UE i Japó. “Millor cap acord que no pas un mal acord”.

Què està en joc a l’OMC?– Actualment podem dir que hi ha quatre temes clau en les negociacions en curs en el marc de l’OMC: Agricultura, Serveis, Patents i Inversions. Pel que fa a l’Agricultura, s’està negociant un acord addicional al de mercaderies (GATT) l’objectiu a mig i llarg termini del qual és liberalitzar totalment el mercat agrícola (eliminació d’aranzels i de subvencions a l’exportació agrícola). Des de moviments camperols i altres moviments socials es reclama que no sigui l’OMC l’organisme que tracti el tema de l’agricultura, ja que l’alimentació “no és una mercaderia sinó un dret”. Pel que fa als Serveis les negociacions, s’estan desenvolupant en el marc del GATS, un acord que pretén regular fins a 160 subsectors i activitats en el sector serveis, dels quals podem destacar: telecomunicacions i tecnologies de la informació, serveis ambientals, energia, subministrament d’aigua, turisme, educació, sanitat, serveis culturals, transports, serveis financers i bancaris... Tot i que el GATS, en cas de tancar-se les negociacions no significarà la privatització automàtica de tots els serveis públics, sí porta a una liberalització progressiva que inclourà fins als serveis més bàsics, per tal de cedir aquest pastís al sector privat. Les Patents són tractades en el marc del TRIPS, en el qual s’inclouen temes com els drets d’autor, les patents sobre els medicaments o les anomenades patents de la vida (per a l’OMC els processos de reproducció en laboratori de matèria biològica són patentables, és a dir, totes les investigacions sobre transgènics, cultiu de cèl·lules, seqüenciació i reproducció de seqüències d'ADN i proteïnes, informació genòmica, clonació d'éssers vius, etc.). Per a l’OMC no existeix cap problema en convertir els avenços científics, siguin en medicaments o en modificació genètica, en objecte de compra i venda. Finalment, el tema de les Inversions no està sent negociat explícitament en el marc de cap [no entenc què vol dir això: “jefe?”]de l’OMC, tot i els esforços de la Unió Europea per incloure la liberalització de les inversions com un dels temes que cal negociar en l’actual Ronda. Tot i això, i malgrat l’oposició de la major part dels països membres de l’OMC (principalment els països de la perifèria) és un tema transversal que es negocia implícitament en el marc d’altres acords com el GATS.

Els beneficis del lliure comerç de l’OMC- Tot i la retòrica de l'OMC respecte als beneficis que la liberalització comercial pot aportar als països empobrits, el cert és que aquests no se n'han beneficiat gaire... o més aviat gens. Des de fa un temps es ve denunciant la tendència de l'OMC a afavorir els països més rics i els grans interessos transnacionals. En aquest sentit, i en contra del discurs oficial de l'OMC, no tot es liberalitza, o al menys no al mateix ritme. Per exemple, malgrat l'interès que té per a moltes economies de la perifèria, la liberalització gradual del comerç agrícola i dels productes tèxtils avança molt lentament. Al mateix temps, la incorporació dels serveis al "lliure comerç" es centra en aquells sectors que interessen a les grans transnacionals del Nord, però exclou la mobilitat de la mà d'obra. I en canvi, lluny de liberalitzar els avenços de la ciència i la tecnologia, posant-los al servei de la humanitat, es reforça la protecció de la propietat intel·lectual, obligant als països membres a adoptar una legislació com la dels països rics i ampliant el camp d'allò patentable fins als éssers vius (patentable, s’entén, per les empreses del Nord, que tenen el 95% de les patents mundials)



Aquesta guia ha estat elaborada per l'Observatori del Deute en la Globalització.

GUIA PUBLICADA DESEMBRE 2003



 
Altres llocs de OneWorld
 
Contactar