pobles indígenes

. © Project Underground

Pobles indígenes- La denominació de pobles indígenes és sens dubte una de les més controvertides, amb aportacions i debats des de les organitzacions socials, els espais acadèmics i els organismes governamentals multilaterals. En molts espais socials i acadèmics es rebutja el terme indígena perquè es considera vinculat a la confusió dels primers conqueridors espanyols que van arribar al continent americà. En lloc d’aquesta denominació se n’utilitzen d’altres, com ara originaris, ancestrals, nadius, aborígens, minories ètniques, etc. No obstant, pobles indígenes es consolida cada cop més com la terminologia més utilitzada i consensuada a nivell mundial, amb referència als descendents dels pobladors que habitaven els territoris anteriors a la Conquesta per part dels estats europeus, amb unes característiques identitàries que els distingeixen culturalment d’altres grups de població.

350 milions, 5.000 pobles- Existeixen uns 350 milions d’indígenes en tot el món, organitzats en societats viables i contemporànies amb modes de vida complexos i formes de pensament progressistes. No són les restes d’una era passada. Contemplen el món amb una intel·ligència sensible i perspicaç i tenen un notable respecte i una profunda responsabilitat envers la vida. Són més de 5.000 pobles amb la seva pròpia cosmovisió, la seva pròpia manera de veure el món, les seves particularitats culturals i lingüístiques i, cada cop més, una voluntat i una reivindicació ferma de sentir-se orgullosos del que són, a pesar de segles d’opressió i dominació cultural, política, econòmica i social per part de grups socioeconòmics més forts.

Qui són els pobles indígenes?- Des dels grups de treball dels organismes multilaterals s’han encunyat noves definicions per entendre el terme pobles indígenes, que si bé són les més acceptades des dels diferents espais d’acció i reflexió sobre la temàtica indígena, han rebut algunes crítiques per part d’intel·lectuals i líders indígenes. En l’actualitat, les definicions més utilitzades són dues: la del Relator especial de les Nacions Unides per a la Subcomissió de Prevenció de la Discriminació i Protecció de les Minories, José Martínez-Cobo; i la de l’Organització Internacional del Treball (OIT) amb motiu de la redacció del Conveni 169 de Pobles Indígenes i Tribals l’any 1989.

En el primer cas, la definició de Martínez-Cobo per a les Nacions Unides recull que
"són comunitats, pobles i nacions indígenes els que, tenint una continuïtat històrica amb les societats anteriors a la invasió i les precolonials que es van desenvolupar en els seus territoris, es consideren diferents d’altres sectors de les societats que ara prevalen en aquests territoris o en parts d’aquests territoris. Constitueixen ara sectors no dominants de la societat i tenen la determinació de preservar, desenvolupar i transmetre a futures generacions els seus territoris ancestrals i la seva identitat ètnica com a base de la seva existència continuada com a poble, d’acord amb els seus propis patrons culturals, les seves institucions socials i els seus sistemes legals". Per establir la “continuïtat històrica”, el Relator Especial es basa en la pertinença i l’ús de terres ancestrals com a hàbitat històric, l’ascendència comú, la cultura comú, l’idioma i altres factors pertinents. Individualment, una persona indígena és la que considera que pertany a un grup indígena i és acceptada per aquest grup. La definició de l’OIT recull criteris molt similars, amb la diferència que s’obliga els Estats que ho ratifiquen a reconèixer i acceptar amb categoria de llei aquesta definició. En totes dues definicions insisteixen en l’“autoidentificació” com una de les principals variables, ja que el primer criteri perquè una persona sigui reconeguda com a indígena és la seva pròpia percepció i adscripció.

Dret a ser i a decidir- Les dues definicions anteriors han rebut crítiques pel fet de ser considerades molt dèbils respecte a alguns drets que els pobles indígenes consideren fonamentals, especialment el dret al reconeixement i la legalització dels territoris indígenes com a possessions ancestrals i al dret d’autodeterminació com a nacions dins dels Estats. Precisament aquesta reivindicació, des d’un enfocament molt més polític de les organitzacions indígenes d’alguns països, especialment a Amèrica Llatina, és la que ha creat més conflicte a nivell internacional, ja que xoca frontalment amb la voluntat unitària i centralista dels Estats, que neguen el dret a la independència o l’autodeterminació d’aquells pobles que s’autodenominen nacionalitats indígenes i reclamen els seus drets reconeguts internacionalment per decidir i gestionar les seves pròpies polítiques de govern. El concepte de nacionalitat engloba i remarca el reconeixement d’un territori, un idioma, unes tradicions culturals i una organització política, social i econòmica pròpia.

Discriminació i lluita pels drets col·lectius- Els impactes de les campanyes militars i econòmiques de conquesta i colonització de nous territoris per part de les potències europees segueixen vigents avui dia, traduïts en noves i constants violacions dels drets humans fonamentals de les poblacions indígenes d’arreu del món. Malgrat que moltes constitucions i lleis nacionals prohibeixen la discriminació racial, el cert és que els pobles indígenes són discriminats quotidianament per les seves diferències racials, culturals i socials. Així ho ratifiquen nombrosos informes d’organismes internacionals. Els majors índex de pobresa i exclusió social a la majoria de països del Sud es troben entre els pobles indígenes, que són marginats per les polítiques socials dels governs centrals. Molts d’ells són expulsats dels seus territoris ancestrals i fins i tot són obligats a abandonar el seu idioma, les seves creences i els seus estils de vida tradicionals per integrar-se en la denominada cultura nacional, en un intent de crear una uniformitat cultural fictícia.

Davant d’aquesta doble marginació –econòmica i cultural– els pobles indígenes de diversos països van transformar els processos de resistència de l’època colonial en processos organitzatius i de reivindicació política i econòmica. Aquest nou format de lluita, que s’empara i utilitza la legislació internacional de drets humans, ha enfortit espais de discussió i formulació de propostes concretes provingudes dels líders i comunitats indígenes, que es participen i interpel·len als Estats per al compliment dels drets reconeguts mundialment. A partir de la ratificació del Conveni 169 dels Pobles Indígenes i Tribals de l’OIT, els anomenats drets col·lectius han estat reconeguts com aquells drets que van més enllà de l’individu en reconèixer la seva pertinença a un col·lectiu amb una visió del món i unes aspiracions comuns, que reflecteixen valors culturals i espirituals diferents a aquells en què es fonamenta la resta de la societat.

Territori i medi ambient- Aquestes són les reivindicacions dels pobles indígenes per ser reconeguts com els pobladors legítims dels territoris que han habitat històricament els seus antecessors. Per la cultura indígena la terra ancestral és font de vida i part essencial de la seva identitat, és un concepte comunitari de pertinença i ús: no és la terra qui pertany a l’individu, sinó el grup qui pertany a la terra. La lluita per al reconeixement dels territoris ancestrals va més enllà de la reivindicació per a la propietat de la terra, inclou també el dret a organitzar la seva vida segons les seves tradicions i valors, cosa que inclou la conservació de l’entorn ambiental.

Aquest dret xoca frontalment amb les polítiques de la majoria dels Estats que promouen la colonització de terres indígenes per a monocultius o extracció de recursos naturals, renovables i no renovables, com la fusta, el carbó, els minerals o el petroli. Milions d’indígenes de tot el món han estat desplaçats dels seus territoris o pateixen els impactes ambientals i socials que suposa un ús irracional dels recursos naturals per part dels Estats i les empreses transnacionals.

Cosmovisió i drets culturals- Per cosmovisió podem entendre totes aquelles percepcions, creences i valors que formen la visió del món que comparteix un grup de persones, i que guia la seva manera d’actuar i organitzar-se comunitàriament. La cosmovisió inclou tots aquells aspectes polítics, socials, econòmics i culturals que conformen un estil de vida: l’idioma, les creences espirituals, la història –oral i escrita–, la literatura, la música, la dansa, la relació amb l’entorn ambiental, les eines, les tècniques per garantir la seguretat alimentària –caça, pesca, recol·lecció, producció, etc.–.

Aquesta visió general ens ajuda a entendre que les reivindicacions específiques dels pobles indígenes sobre els seus drets culturals van molt més enllà d’un idioma, una música o una mena d’artesania. És, en definitiva, una forma de vida pròpia.

Un cop més, aquesta diversitat cultural –entenent per cultura tot el ventall de valors i creences que organitzen la vida d’un grup– xoca també amb la voluntat unitària i unificadora dels governs estatals, que prevalen la unitat cultural per damunt de la diversitat. La reivindicació dels pobles indígenes en espais locals, nacionals i internacionals ha afavorit el reconeixement d’aquests drets en lleis i polítiques públiques, tot i que amb compliment molt desigual i molt llunyà als objectius plantejats.

Del dret al fet- La regularització i exigibilitat dels drets col·lectius dels pobles indígenes, i la seva traducció en polítiques públiques i efectives, es mou en aquests moments en dos nivells, que sovint interactuen entre si.

Per una banda, els espais dels organismes governamentals internacionals, com les diferents agències de Nacions Unides o el Banc Mundial. Destaquen entre aquestes iniciatives:

- El Fòrum Permanent de les Qüestions Indígenes de les Nacions Unides.

- El Grup De Treball Sobre Drets Indígenes De l’Alt Comissionat per als Drets Humans de les Nacions Unides, que va instituir el Decenni Internacional de les Poblacions Indígenes del Món, declarat per les Nacions Unides del 1995 al 2004.

- El programa per a pobles indígenes del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament.

En la majoria d’aquests espais s’han constituït grups de treball per discutir i formular lleis i polítiques públiques orientades perquè els Estats ratifiquin i compleixin la legislació internacional en matèria de drets col·lectius. Aquests grups estan formats per experts internacionals i per intel·lectuals i líders indígenes.

L’altre espai de lluita i reivindicació està format per les organitzacions indígenes d’arreu del món i les organitzacions no governamentals i moviments socials que els recolzen en la reivindicació dels seus drets, així com en les campanyes de sensibilització i denúncia sobre les violacions que pateixen per part de governs i empreses privades. Especialment des de principis dels anys 80, aquests espais d’articulació i intercanvi d’experiències i iniciatives han consolidat un treball en xarxa que ha fet possible que les diferents lluites i processos protagonitzats per pobles indígenes hagin obtingut resultats prometedors en algunes de les reivindicacions. Internet ha estat també una eina fonamental per a la comunicació directa entre pobles indígenes, cosa que ha permès la consolidació d’una reivindicació conjunta a escala internacional. Una prova d’això és la gran quantitat de pàgines i informacions especialitzades que se’n poden trobar, tota una possibilitat d’accedir, entendre i compartir aquests altres móns diferents que viuen i senten quotidianament milions de persones.

---

Aquesta guia ha estat elaborada per Susanna Segovia, antropòloga especialitzada en acompanyament i cooperació amb organitzacions indígenes de l’Amazònia Equatoriana.

GUIA PUBLICADA DESEMBRE 2003