patents i accés als medicaments
Accés a medicaments- L’accés a uns serveis mínims de salut pública es veu obstaculitzat per diversos factors, especialment als països pobres. La manca de recerca i el desenvolupament de medicaments per a patologies tropicals, la insuficiència de producció de medicaments, l’escassetat de personal sanitari, les polítiques de finançament sanitari, els sistemes de distribució i infrastructures inadequats, els tractaments massa llargs que obliguen a abandonar-los o la resistència a tractaments antics. Però, sens dubte, sembla que hi ha consens en què un dels principals obstacles és l’elevat preu dels medicaments. D’aquí que hagi sorgit la necessitat de determinar-ne el “preu equitatiu”. Al voltant d’aquest concepte s’han de definir polítiques regides pel principi d’equitat i en les quals el preu del fàrmac sigui just i assequible. D’entre tots aquests factors, posarem l’èmfasi en aquells que influeixen més decisivament en l’accés als medicaments. Acord sobre els drets de propietat intel.lectual relacionats amb el comerç (ADPIC)- El 1994, l’ADPIC s’incorpora als acords de l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Els seus objectius són regular els drets de propietat intel·lectual (DPI) en tots els àmbits (inclosa la salut pública) i garantir els drets de comercialització exclusiva a un producte patentat durant un període d’almenys vint anys. Gràcies a la pressió exercida per la societat, el novembre de 2001 se signa la Declaració sobre l’ADPIC i salut pública, cosa que suposa un important pas endavant en la campanya global per l’accés a medicaments essencials, ja que afirma la primacia de la salut pública sobre els drets de propietat intel·lectual. Però l’acord deixava encara sense resoldre un tema primordial: en un dels seus articles, l’ADPIC prohibia l’exportació de fàrmacs genèrics entre els països membres de l’OMC, per la qual cosa aquells països (sobre tot els països en desenvolupament i els menys avançats) que no tinguessin capacitat de producció nacional, es veurien abocats ja fos a comprar els caríssims medicaments patentats o a no proveir el país. Estat de la qüestió- La solució al conflicte va arribar dies abans de la celebració de la V Conferència de l’OMC, celebrada a Cancun el setembre de 2003. En la nova Declaració s’ha inclòs una fórmula perquè aquests països puguin importar genèrics. Si bé és cert que s’ha avançat en relació al període precedent i que s’han desencallat les negociacions, també ho és que el resultat no ha estat ni molt menys el que seria desitjable. La solució proposada inclou tota una sèrie de traves burocràtiques que en compliquen l’aplicació i deixen als països exportadors a mercè de la pressió de les companyies farmacèutiques i dels governs que les recolzen. A mig i llarg termini les mesures aprovades augmentaran el preu dels genèrics, i posaran en risc l’existència mateixa d’aquesta indústria alternativa, alhora que deixaran en mans dels països exportadors de genèrics (en molts casos països desenvolupats) la decisió última de permetre’n l’exportació. Patents i preus- Aquest acord, amb l’obligació d’incloure els DPI sobre els fàrmacs, ha suposat un augment considerable dels preus. Fins ara l’instrument utilitzat pels països en vies de desenvolupament per accedir als fàrmacs barats era el de la importació o la producció de genèrics, cosa que suposava una taula de salvació per a les famílies de baixos ingressos. Ara, l‘ADPIC, com hem vist, amenaça d’enfonsar aquesta via. La patent pot ser un factor determinant a l’hora d’adquirir un fàrmac en tant que els estudis indiquen que els preus poden augmentar fins a un 200%. A més, aquest acord té un altre efecte important sobre els preus. Al mantenir una comercialització exclusiva durant vint anys, no permet que els genèrics entrin en el mercat i competeixin entre ells, cosa que afavoriria que es reduïssin considerablement els preus i els faria, per tant, molt més assequibles. Una altra dimensió del problema- Aquest problema es veu accentuat per les pròpies característiques del sistema sanitari públic dels països en vies de desenvolupament. En aquests països, la major part de les despeses sanitàries no surten dels pressupostos nacionals de sanitat o dels sistemes d’assegurances, sinó que aquesta responsabilitat recau sobre les pròpies famílies. Per norma, el cost del tractament de les malalties és amb freqüència prohibitiu. I això suposa que en última instància les famílies endarrereixen o ni tan sols busquen l’atenció mèdica que requereixen. També pot succeir que es vegin obligades a desviar els recursos d’altres àrees essencials, com l’educació o l’alimentació, a la compra de medicaments, amb els efectes que això comporta a llarg termini. Recerca i desenvolupament- Les patents han estat defensades per les empreses farmacèutiques en la mesura que potencien i estimulen l’R+D per a nous medicaments. Però la veritat és que només el 10% de l’R+D a escala mundial es dirigeix a les malalties responsables del 90% del problema sanitari mundial. Llevat del VIH/SIDA, les principals malalties que pateixen els països pobres afecten els països rics de manera molt indirecta. Basant-nos en aquest principi i tenint en compte la mínima capacitat de compra dels països en vies de desenvolupament, la inversió que es destina a R+D per a les malalties en aquests països és gairebé inexistent. Això implica que no es creïn nous fàrmacs que permetin prevenir ni curar cap de les malalties que estan costant milions de vides en els països pobres. Propostes- Si ens adonem de la dimensió del problema veurem que és necessari que es plantegin iniciatives que tinguin en compte els diversos actors afectats i que en tractin d’abastar les múltiples esferes. La propera revisió de l’ADPIC hauria d’incloure una avaluació global dels seus efectes sobre l’assequibilitat i disponibilitat de les medicines als països pobres. Per altra banda, donada la manca d’interès comercial per fer recerca en el camp de les malalties infeccioses d’aquests països, s’hauria d’establir un fons públic internacional que tingués una estratègia a llarg termini i el finançament de la qual tingués caràcter vinculant. Per la seva banda, les empreses farmacèutiques haurien de fer extensibles les iniciatives que han vingut fent recentment per reduir els preus dels fàrmacs bàsics per als països pobres. Aquesta guia ha estat elaborada per Paula San Pedro, investigadora d’Intermón Oxfam. GUIA PUBLICADA DESEMBRE 2003 |


